L’Associació Esportiva Sant Andreu
de la Barca (AESAB), es va fundar al desembre de l´any 1997 amb objectiu de
poder promocionar la gimnàstica i l’atletisme, amb més llibertat tant d’horaris
com de perspectives de futur. L’entitat tenia unes expectatives molt ambicioses
amb uns objectius molt clars ja que dins el programa d’Escola Esportiva
Municipal es quedava curt en matèries esportives com pot ser la gimnàstica
artística i l’atletisme.
Els inicis no van ser fàcils, ni
les instal·lacions ni el material eren els adequats per sortir a competir a
nivell federatiu, ja que, òbviament, no es disposaven dels aparells competitius
reglamentaris. Va ser aleshores quan un club veí, el Cos Master de Vallirana,
cedia cada divendres la seva sala d’entrenament a les gimnastes de Sant Andreu
de la Barca amb objectiu de poder practicar els exercicis en uns aparells que
garantien la seguretat de les gimnastes. Aquest fet, però, obligava als pares a
fer dos desplaçaments amb cotxe cada setmana cap a la població veïna. La
situació no va ser acceptada amb èxit per tothom, tot i això, es sacrificaven
per les seves filles.
Amb molt esforç, la temporada
següent es van comprar unes paral·leles asimètriques amb ancoratges, però la
instal·lació on s’entrenava en aquell moment, el Patronat Municipal d’Esports,
només permetia muntar-les tres dies per setmana, i tenint en compte que cada
muntatge de l’aparell era aproximadament de 30 minuts, apart del temps
necessari per a la resta de material a utilitzar, suposava que el temps que
quedava d’entrenament era mínim.
Amb la col.laboració
de pares, gimnastes i entrenadors/es, davant de la manca d’hores d’entrenament
degut a handicaps del material i d’espai d’instal·lació, es va aconseguir
arribar a les Finals dels Campionats de Catalunya i que algunes noies fossin
campiones, podis a Campionats d’Espanya i fins i tot tenir gimnastes dins del
Pla de Joves Promeses Olímpiques pel Projecte dels JJOO Londres 2012, en
seguiment per part dels tècnics del CAR.
Arribat a
aquest punt, el club es va adonar que les instal·lacions i el material que es
disposava no corresponia amb l’elevat nivell que estaven aconseguint les seves
gimnastes. Havia arribat l’hora de fer un pas endavant.
Fins l’any
2006, l’Associació Esportiva Sant Andreu de la Barca va estar entrenant a les instal·lacions
del Patronat Municipal d’Esports supeditats a les seves condicions.
A partir d’aquí i després de molt
insistir per unes millors instal·lacions, disponibilitat d’horaris i material,
el Patronat va buscar una nova instal·lació pel club, l’IES Montserrat Roig,
situat a la mateixa població, on suposadament li permetria millorar, l’espai
del nou local era ampli, fet que no estava tan massificat i permetia treballar
d’una forma més còmode, tot i això, el material va tornar a ser un problema, ja
que apart d’haver de seguir muntant i desmuntant cada dia, el IES no va
permetre fer ancoratges per a les paral·leles asimètriques, això va suposar al
club la despesa d’unes paral·leles noves sense aquests ancoratges on no s’hi
podien realitzar elements de gran dificultat degut a la seva inestabilitat i
com a conseqüència perillositat per a les gimnastes. Per altra banda, el canvi d’instal·lació
va provocar la baixa d’algunes gimnastes ja que la higiene i la calefacció de
la sala eren inexistents.
Tot i els
inconvenients, aquella temporada no van ser només fracassos per l’entitat ja
que es va aconseguir que dues de les seves gimnastes, la Núria Juan passés a
entrenar diàriament al CAR de Sant Cugat i la Nerea Iñigo entrés dins el Pla de
Tecnificació de la Federació. Per tant es van fer realitat unes expectatives
fins aleshores impensables d’aconseguir comparant la realitat del club de Sant
Andreu amb la resta de clubs catalans.
Al IES
Montserrat Roig només s’hi va estar la temporada 2006-2007, ja que a part de
tots els impediments, no hi va haver acord entre l’Ajuntament i l’ Institut.
La temporada actual
2007-2008, se li van cedir unes noves instal·lacions al club de gimnàstica ,
les del CEIP Sant Andreu de la Barca on porten entrenant des de l’octubre amb
el conveni encara per signar.
Pel que fa la instal·lació,
els lavabos i vestidors es troben apartats de la sala d’entrenament, havent de
sortir a l’exterior, el sistema de calefacció de la sala no funciona, i l’espai
d’entrenament és més reduït que els dos locals anteriors fet que fa impossible
practicar la majoria d’exercicis amb les mides reglamentaries, el muntatge i
desmuntatge de 45 minuts diaris segueix sent la realitat del dia a dia de les
entrenadores del club, fet que provoca que any rere any el material es vagi
deteriorant.
Com a
contrapartida l’associació cada any augmenta de forma exponencial el nivell i
el nombre de gimnastes, però el problema de la instal·lació fa que algunes
d’elles amb potencial rebin ofertes d’altres clubs amb millors condicions i no
dubtin en marxar.